Josep À. Mas i Eva Mestre: “És imprecindible una nova llei per a la supervivència mateixa del valencià i és necessària per a la credibilitat política del nou govern que vindrà”.
Batiste Malonda: “És important que solament hi haja 2 models: la immersió lingüística i l’ensenyament en valencià”.
Josep Maria Panyella: “Cal una llei de promoció i normalització que tinga com a principal objectiu la millora de la valoració social de l’ús del valencià i l’augment del seu ús social”.
Dimecres, 27 de novembre va tenir lloc a la Fundació Casal Jaume I de Gandia una taula-debat sobre la situació del valencià en tots els àmbits de la societat, sota el lema “Quina política lingüística per al país?”. En ella participaran Josep Àngel Mas i Eva Mestre, professors i membres del Departament de Lingüística Aplicada al Campus de Gandia (UPV); Josep Maria Panyella, mestre, president del BLOC i diputat a les Corts Valencianes per Coalició Compromís, on també n’és el representant en la Comissió d’Educació i Cultura; i Batiste Malonda, mestre al col·legi El Castell d’Almoines i membre del Col·lectiu de Mestres de la Safor, que s’ha distingit per ser un dels impulsors del moviment de renovació pedagògica.
Les principals novetats van venir de la mà de Josep Àngel Mas i Eva Mestre, membres del Departament de Lingüística Aplicada de la UPV al Campus de Gandia, que han estudiat la política lingüística en les eleccions valencianes de 2011. Tot i que se’n va se’n va parlar realment poc, el document Propostes d’Escola Valenciana per als programes electorals va ser la base d’eixe consens dels partits i coalicions de l’oposició. Va ser assumit públicament també per part de partits extraparlamentaris, sindicats, associacions i etc.
“És simptomàtic també que el document a partir del qual s’haja treballat en les propostes electorals vinga de la societat civil, del cos dels mestres. Ens agradaria pensar que això suposa una certa garantia de consens i aplicabilitat”. En relació a ell, el seguiment va ser desigual: partits com Compromís el van adaptar quasi de manera íntegra; el PSPV a la pràctica no votà a favor propostes com la del requisit lingüístic en la funció pública.
Respecte de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), Mas i Mestre van explicar que “la llei va suposar la desprohibició de l’ús públic de la llengua, després d’una persecució secular (des de finals del s. XVIII). No és qualsevol cosa des d’una perspectiva històrica, per tant. Ara, el fet que només s’haja desplegat amb una certa planificació en l’àmbit educatiu, i més concretament en l’educació primària, fa que s’haja quedat molt lluny d’on podria haver arribat. El País Valencià és el territori de l’estat amb llengua pròpia amb menys regulació sobre el seu ús.
La LUEV va aportar la voluntat d’un canvi i una evolució que veiem que no s’ha produït. La voluntat dels partits polítics que ens han governat, una vegada aprovada la llei per salvar la cara, sembla que ha estat la de fer tot el possible perquè no arribara enlloc.
Finalment, ambdós estudiosos van explicar que “la política lingüística enfocada a la normalització només pot ser efectiva amb la implicació de tots els sectors socials, si es vol fer des del consens. Ara bé, si es té prou força coercitiva i pocs escrúpols a usar-la, es pot fer sense implicar ningú, imposant-la per la força simplement. És el que ha fet Espanya, sense anar més lluny, durant tres-cents anys”.
És imprecindible una de nova, “imprescindible per a la supervivència mateixa del valencià i és necessària per a la credibilitat política del nou govern que vindrà”.
Batiste Malonda va demanar una nova llei que faça possible l’aplicació a l’ensenyament al 100% dels centres educatius del país. “És important que solament hi haja 2 models: la immersió lingüística i l’ensenyament en valencià; que siga obligatori un dels 2 models als centres privats-concerts; que siga present en tots els àmbits socials el seu ús. I qui no vulga cap dels dos models, que presente un projecte lingüístic amb arguments per no implantar cap dels dos”.
Josep Maria Panyella va exposar com “la LUEV va nàixer com una llei de mínims i damunt s’ha quedat sense complir els objectius que es marcava. Per tant, avui, als trenta anys de la seua aprovació caldria ampliar-la, anar a la redacció d’una llei de promoció i normalització que tingués com a principal objectiu la millora de la valoració social de l’ús del valencià i l’augment del seu ús social, sumat a tot allò referent a l’educació”. Compromís va proposar, a més, considerar el valencià com un dret de ciutadania, com un equivalent a dret fonamental i hi defensava la transversalitat com a aspecte clau.