Amb motiu de la taula redona de dimecres, vos presentem un seguit d’entrevistes sobre la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i sobre la política lingüística al país.
Josep Àngel Mas és professor del Departament de Lingüística Aplicada de la UPV al Campus de Gandia. La seua recerca se centra en el camp de la sociolingüística, actualment en la política lingüística valenciana, la ideologia i les actituds lingüístiques.
Eva M. Mestre investiga sobre l’anglés com a llengua estrangera a nivell d’educació superior, l’error i la pragmàtica en l’ensenyament de llengües. També és professora del Departament de Lingüística Aplicada de la UPV al Campus de Gandia.
-Heu estudiat la política lingüística en les eleccions valencianes de 2011. En eixe moment, en canvi, se’n va parlar poc…
Sí, se’n va parlar realment poc. En el debat electoral que va retransmetre RTVV, de fet, no se’n va dir ni una paraula. Sí que va tindre una certa repercussió mediàtica (no per Canal 9, per cert) la proposta de plurilingüisme escolar del PP, que, de fet, va ocasionar un consens molt remarcable en els grups polítics que ocupaven i ocupen els bancs de l’oposició.
Això, entre altres coses, mostra el paper que atorgaven a la política lingüística els partits majoritaris en les seues propostes electorals.
Un dels documents de referència va ser el que en va proposar Escola Valenciana…
El document Propostes d’Escola Valenciana per als programes electorals va ser la base d’eixe consens dels partits i coalicions de l’oposició. Va ser assumit públicament també per part de partits extraparlamentaris, sindicats, associacions i etc. Un consens com eixe, ara que hi ha perspectives de canvi, seria la millor notícia per al futur del valencià. No sé, però, si eixa perspectiva de poder portar-lo a terme farà rebaixar algunes propostes o dificultarà el mateix consens…
És simptomàtic també que el document a partir del qual s’haja treballat en les propostes electorals vinga de la societat civil, del cos dels mestres. Ens agradaria pensar que això suposa una certa garantia de consens i aplicabilitat.
Vostés han fet una recerca de la política lingüística que proposaven els programes electorals dels diversos partits. En veu viable una de nova?
Si la pregunta es refereix a una política lingüística diferent de la duta fins ara, diria que no és que siga viable, és que és indefugible que siga nova. És imprescindible per a la supervivència mateixa del valencià i és necessària per a la credibilitat política del nou govern que vindrà.
-Què va aportar la LUEV? Quina valoració en fan?
La LUEV va suposar la desprohibició de l’ús públic de la llengua, després d’una persecució secular (des de finals del s. XVIII). No és qualsevol cosa des d’una perspectiva històrica, per tant. Ara, el fet que només s’haja desplegat amb una certa planificació en l’àmbit educatiu, i més concretament en l’educació primària, fa que s’haja quedat molt lluny d’on podria haver arribat. El País Valencià és el territori de l’estat amb llengua pròpia amb menys regulació sobre el seu ús.
La LUEV va aportar la voluntat d’un canvi i una evolució que veiem que no s’ha produït. La voluntat dels partits polítics que ens han governat, una vegada aprovada la llei per salvar la cara, sembla que ha estat la de fer tot el possible perquè no arribara enlloc.
-Més enllà dels partits que proposen la llei, qui s’ha d’implicar perquè una política lingüística siga efectiva?
La política lingüística enfocada a la normalització només pot ser efectiva amb la implicació de tots els sectors socials, si es vol fer des del consens. Ara bé, si es té prou força coercitiva i pocs escrúpols a usar-la, es pot fer sense implicar ningú, imposant-la per la força simplement. És el que ha fet Espanya, sense anar més lluny, durant tres-cents anys.
